Etimologia dels cognoms

Si algú vol que li digui el significat del seu cognom o de qualsevol altre que li interessi, pot demanar-m'ho. O bé, li donaré una solució satisfactòria, o bé, m'abstindré reconeguent que no el sé. Em refereixo només als cognoms catalans. La meva investigació en el món de la toponímia em permet abordar també el món dels cognoms, ja que molts provenen de les moltes masies que poblen Catalunya. En general, en la immensa majoria dels casos va ser la masia la que va donar el cognom als seus moradors, i no pas a la inversa. Les masies són topònims que provenen d'algun tret del terreny on s'ubiquen. Catalunya va ser formada i afaiçonada pels cabalers que sortien de les masies, on hi havia una gran natalitat. Els seus fills marxaven a les ciutats amb els seus "cabals", diners, entregats pels seus pares com a herència, amb els quals podien muntar un negoci a la ciutat o poble i formar una llar, generalment també nombrosa, en la qual els fills rebien el cognom del pare, que era el nom de la masia.

Així, doncs, si algú sent una viva curiositat per l'etimologia o significat del seu cognom, que el demani al meu correu electrònic o en el comentari a peu de pàgina.

Etimologia de Catalunya

He publicat el llibre "ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana", en què entre moltes altres coses, com per exemple els ports per on Anníbal va travessar els Pirineus (Envalira i Bonaigua), exposo una teoria definitiva sobre l'origen del nom de Catalunya, després de comptabilitzar-se ja almenys unes 23 o 24 teories sobre la qüestió. El nom de Catalunya ve de la ciutat prerromana de Xelsa, coneguda també per Setelsis en les taules gregues de Ptolomeu. Els habitants o moradors de Xelsa eren coneguts pels xelcetans o celsetans. Aquest gentilici es va trasnformar en lecetans o lacetans, per absorció de la c inicial en la s i anticipació de la l. Són els lacetans tantes vegades esmentats pels escriptors romans, els habitants de la Lacetània. Aquest nom geogràfic en grec es pronunciava Laketània, el qual va donar lloc a la metàtesi de Katelània, d'on sorgiria el nom de Catelònia i finalment Catalunya. El pas de Lacetània cap a Catalunya ja va se defensat per Schopf (1919), segosn resa la Gran Encilcopèdia Catalana en Catalunya, i defensada també pel doctor Joan Coromines. Aquesta és l'explicació més sumària del nom de Catalunya, però encara és possible donar un pas més: arribar a la seva etimologia profunda a través de Xelsa o Celsa. La capital dels lacetans, que tal era Celsa, corresponia a l'actual Solsona, com és sabut i acceptat. Tots els gentilicis provenien de la seva capital i els lacetans no podien ser una excepció. Prop de Solsona hi ha el serrat de Sant Bartomeu, totalment pla en la part superior, com una plataforma aèria, i inclinat pels costats. A l'edat medieval apareix com el mons lecitanus. Era una pervivència del lloc on s'aixecava la Setelsis de les taules de Ptolomeu. És tractava d'una ciutat eminentment enlairada i d'aquí venia que li posessin el nom de Celsa, derivat de cel i que volia dir enlairada: excelsa. Per tant, el nom de Catalunya ve de l'antiga Lacetània, que ocupava la part interior de Catalunya, des del Pirineu fins a la meitat. I el nom de la Lacetània venia de la capital dels lacetans, que era Celsa, avui Solsona, al bellmig de Catalunya, i que volia dir excelsa per la seva situació enlairada. Per consegüent el nom de Catalunya, etimològicament parlant, significa situada dalt del cel, talment en un indret molt elevat.
Caldria esperar i demanar que aquesta teoria, possiblement definitiva, i que clou una discusió de segles, fos coneguda i propagada i que ja no es pogués dir més alegrement que encara es desconeix l'origen del nom de Catalunya. En el llibre esmentat, ATHANÀGIA, que fou la primera ciutat iber destruïda pels romans, no em canso de dir-ho i repetir-ho.

El català no ve del llatí

4. Els filòlegs no s’expliquen perquè el català també va aparèixer a la Catalunya Nord, rera les muntanyes del Pirineu, i no sols a aquesta banda del Pirineu. Al nord del Rosselló no hi ha cap barrera important amb França. Per comptes de trencar-se el cap amb teories estranyes valdria més que admetessin la pura realitat, és a dir, que el català ja existia i es parlava en aquelles terres quan els romans van treure el cap als Pirineus i que la Catalunya Nord ja formava part de Catalunya des de temps immemorial.

5. El doctor Antoni M. Margarit, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’aquest any 2003, s’ha passat la vida estudiant l’origen del català i diu que “la teoria que vol explicar que el català es parla al País Valencià perquè l’hi van portar Jaume I i els seus homes quan van conquerir València als sarraïns és del tot insatisfactòria”. Diu que un grapat de 500 homes no podien imposar una llengua nova a tot un regne i molt menys el català occidental de Lleida, que és el que es parla a València, perquè la immensa majoria eren gent de Barcelona. Ell inventa una teoria complicada, com fan els filòlegs, però no veu el més obvi, que el valencià-català ja hi era abans de la Reconquesta i abans dels romans, i el mateix val per les Illes Balears.

6. Els regnes espanyols sorgits de la Reconquesta van ser Galícia, Lleó, Castella, Navarra, Aragó, Portugal... Com va ser que no es barallessin entre ells per ampliar les seves terres a costa dels veïns? Per què no se’ls veu amb presses per passar al davant en fer conquestes? Perquè els catalans van cedir Almeria al rei de Castella i moltes altres terres, com Córdova? Doncs, perquè cada rei ja sabia fins on havia arribat el seu regne abans del romans.Els límits ja estaven marcats de temps. La llengua catalana arribava fins a les hortes d’Oriola (Múrcia), però no fins a Almeria. Les llengües peninsulars ja existien abans del romans i eren la guia per saber el que corresponia a cada regne de la Reconquesta. L'estament oficial, acadèmic, establert..., però, seguirà sense assabentar-se'n i les generacions actuals hauran d'esperar a morir-se abans de contemplar els nous horitzons culturals i apassionants que s'entreveuen en el futur pel que fa a la filologia i altres ciències afins.

El català no ve del llatí

EL CATALÀ NO VE DEL LLATÍ (1)
Entrant en polèmica , cal dir que és més que dubtós que el català i el castellà provinguin del llatí.
1. Els romans no podien eliminar de cap manera tota la munió de llengües vernacles o indígenes que es parlaven a les nacions que van conquerir. Després de 500 anys de domini castellà a gran part del continent americà, encara avui hi ha molts indígenes mexicans, guatemaltecs i d’altres que no entenen ni parlen el castellà i el mateix cal dir de la serrralada del Andes on pobles sencers només coneixen el quètxua, parlat per uns 9 milions d’habitants. I això als temps moderns. Pensem que els romans no escolaritzaven la gent, molt menys els pagesos de les muntanyes, de Tuixent i de Gósol, per exemple, on mai hi posarien els peus els romans. En aquell temps no hi havia premsa, ni ràdio ni TV, etc., etc. Quin miracle més gran van fer els romans a l’escombrar totes les llengües i imposar el llatí tan difícil a savis i incultes amb menys de tres-cents anys! Els russos, els anglesos, els francesos no han estat capaços de fer-ho en tants països del món on la seva llengua és l’única oficial. Per tant, tinguem una mica de sentit comú i apliquem-lo al que deuria ser la realitat. Els romans van imposar una llengua oficial per a escriure, peró cada poble col.loquialment va seguir parlant la seva fins avui i quan l’Imperi se’n va anar en orris, llavors cada nació va començar a escriure en la seva llengua indígena, la de sempre.
2. En català tenim el mot anyell, que diuen que ve del llatí agnus. Ara bé, etimològicament parlant, no saben de què ve agnus, mentre que en català està clar que vol dir un xai que té un any d’edat: any-ell.
3. La gent del país no van haver d’esperar els romans per anomenar la muntanya de Montserrat. Aquest és un nom molt català i, com que ja deuria existir abans dels romans, se’n dedueix que el català ja existia. Els romans n’haurien dit montem serratum, però, a part que la paraula serrra és molt més catalana que no pas llatina, hauria estat molt difícil que els catalans passessin de dir montem serratum a dir Montserrat. Ni els castellans no van gosar castellatnitzar el nom de la nostra muntanya. Si hi aneu pensant, vosaltres mateixos trobareu més raons.

La microtoponímia

En l'exposició dels noms de lloc de la Seu, em va agradar aquesta paraula per referir-se als noms de lloc més insignificants. Abans en dèiem toponímia menor per diferenciar-la de la toponímia major, però amb aquell terme establim un grau més. es tracta d'aquells noms de llocque només són coneguts per la gent més propera, aquells que conreen els masos, els pastors, els mariners... Tenen un radi de coneixement tan minse que sovitn només són coneguts per dues o tres persones o ja per una sola i, si no han tingut la sort de ser conservats per escrit en algun document o altre, molts ja ni tan sols hi ha cap persona que se'n recordi, de manera que mai més se'n podrà parlar. D'aquests malauradament n'hi ha d'haver ja molts i, encara que podem concedir que molts no representen una pèrdua important perquè no eren noms rars ni únics, sempre hi podia haver entre ells alguna perla preciosa des del punt de vista de la filologia i de la història. Per això, com es feia en l''exposició d'Omnium Cultural, és urgent fer una crida perquè es recullin al màxim els noms de la microtoponímia, poble per poble, i mas per mas, i contrada per contrada, abans que sigui massa tard.

Els noms de lloc: el Montsec

Durant el mes de març, en el Centre Cívic de la Seu d'Urgell, Omnium Cultural ha fet una exposició sobre els noms de lloc. Molt instructiva, exposava la situació actual en què es troba la investigació. A penes s'avança. Queden els misteris de l'origen del nom de Catalunya i de les 4 demarcacions: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Quasi res! Si no sabem això, desconeixem les arrels de Catalunya, diguin el que vulguin. No som romans ni grecs, almenys amb seguretat. He escrit molt sobre toponímia i, a La revolució de Mart, explico el nom de Barcelona, però segurament no ha arribat al domini públic i sobretot al món intel·lectual. Tornant a l'exposició, es fa la clàssica disntinció entre noms romans i prerromans, que no no comparteixo. Tots els noms de lloc són prerromans, encara que tinguin apariència llatina, degut a que el català ha estat des de temsp immemorial la parla del país, ja molt abans de l'arribada dels romans. El català i el llatí poden tenir coincidències lèxiques, no tantes com se suposa, però no significa que l'un depengui de l'altre, simplement coincideixen, com ja es deia en segles passats, quan es discutia apassionadament sobre si el castellà venia del llatí o era anterior.
Sobre el nom del Montsec, que a l'exposició es diu que vol dir que es tracta d'una serra "tallada", del llatí "secare", tallar, séc..., degut als cingles tallats de la serra per la part de migdia, no és exactament així. També diu que podria significar sec en el sentit d'eixut, que tampoc. Certament vol dir mont tallat, però no pas pels cingles o espadats, sinó pels talls perpendiculars de nord a sud que parteixen o tallen la serra com un braç de gitano, en dos punts: en el pas de la Noquera Pallaresa per l'estret de Terradets, i en l'altre pas de la Noguera Ribargoçana al congost de Mont-rebei, tan espectacular. Això fa que la serra de Montsec quedi partida en tres trossos, coneguts per altra part com el Montsec de Rúbies, el Montsec d'Ares i el Monstec d'Aragó.