Toponímia secreta: Organyà i entorns

Organyà
Quina estampa més preciosa no és contemplar la vila d’Organyà enmig de la vall pirinenca! El campanar mil•lenari aplega entorn seu les cases del poble, com un pastor les ovelles del ramat. El Segre, impetuós i brau, viu aquí la seva joventut, abans que li sobrevinguin els maldecaps de la vida: embassaments, canals, clavegueres pudenques... Organyà contempla des de fa segles el pas de les multituds, com quan hi passà Anníbal i la seva corrua de soldats i elefants, camí de Roma. Així ho vol la tradició, i així és el Segre, el riu que cal seguir per travessar el Pirineu, del llatí sequere, seguir. O tal volta el riu segre-gat, tallat a trossos, per obrir un pas d’Europa cap a Espanya a través dels seus congostos, el més espectacular dels quals és sens dubte el que travessa el Segre amb gran remor d’aigües abans d’assolir la vall d’Organyà i que donarà nom a la seva capital: l’Organyà. De l’arrel onomotopeica org-, la qual ens evoca el so del pas de l’aire per la gorja humana, com també pels tubs estrets de l’orgue, tanmateix el més perfecte dels instruments musicals. I del sufix arcaic –anyà, que servia per donar entitat i força a un substantiu i que trobem en innombrables topònims del país: Frontanyà (front, tossal), Guilanyà (àguila), Montanyà (mont), l’empordanès Alabanyà... Antigament deuria fer –anyar i, per tant, Org-anyar.

Cabó
La preciosa vall s’estén llargament vers ponent a través del riu de Cabó, un poble petit que evoca els temps medievals d’Arnaldeta de Caboet i que va immortalitzar el gran Esteve Albert amb la composició d’una obra teatral a l’aire lliure sobre la famosa dama del comtat d’Urgell. La vall de Cabó evoca també la seva munió de dòlmens, tirats a terra al seu dia pels primers cristians i reconstruïts avui per dos paisans de la vall, que n’han esdevingut especialistes. Doncs, bé, a l’altura del poble de Cabó, a la banda esquerra del riu, una gran penya dalt la serra simula amb traços rectilinis el perfil d’un cap o d’un puny, que és el Cabó, de cap, que dóna nom al poble i a la vall de Cabó. Els antics documents en diuen, d’aquest poble, Caboet i, per la figura que representa la penya, sembla clar que es referien a la forma que els artesans, fusters i picapedrers donaven al final d’una extremitat, ja fos el braç d’una cadira, la biga d’una casa, etc. Era el cabó, mot molt apropiat que tanmateix encara avui es podria rescatar, de la mateixa arrel i significat que el verb acabar.

Fígols
A l’altra banda, una vall més petita tributa també a la gran vall d’Organyà, en la qual hi ha el poble de Fígols. Hi podem contemplar una renglera de turonets que la travessen pel mig. Tots tenen la mateixa forma, acabats en punxa i recargolats. Realment recorden el fruit de la figuera, però en realitat tot es tracta de figures, de l’arrel fig. La figuera és una figura per la forma tan capriciosa de la seva fulla, la qual sembla retallada a cops d’estisora, com quan es talla un paper doblegat pel mig i en surt una figura simètrica. El poble de Fígols sembla un poble de petites figures de pessebre al costat de gegants que, com el Narieda, la muntanya d’Ares i Santa Fe, envolten la prodigiosa vall. Són els fígols, que amb les seves punxes afilades semblen purificar l’aire, ionitzar-lo, amb misterioses energies que emanen de la terra i que el converteixen en un poble ideal d’estiueig, com ho és, amb les seves fondes, la piscina, el paisatge i la pau que s’hi respira.

La vall d’Alinyà
Enfilant el pont d’Espia, entrem a aquesta vall plena d’encís i flaires d’antigor. A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839 li van posar Helinniano, en llatí, que de poc ens serveix per aclarir el topònim, ja que l’escrivà de torn l’únic que pretenia era acomodar-lo a la prosòdia llatina, convertida en la llengua eclesiàstica després de la desfeta de l’Imperi Romà. Els antics dels antics van adonar-se d’un tret rellevant d’aquesta vall, com seria la renglera de tres penyes pintoresques, col•locades de nord a sud al bell mig de la vall, visibles de Nargó estant. No poques vegades els noms de lloc representen objectes de la vida quotidiana que la imaginació popular ha vist figurats en les formes capricioses de les muntanyes o les roques. Aquí la gent, en aquest reng de tres pics desiguals, hi va veure ni més ni menys que un cetrill, d’aquells que ja llavors servien per amanir la vianda. Alinyà, doncs, seria la vall del Cetrill i, per això, el seu nom coincideix estranyament amb el verb castellà aliñar, que vol dir amanir. El pic més gran simbolitza l’ansa del cetrill, el del mig el broc gros i el més prim el broc que raja. Fixem-nos que el mot català cetrill ja conté trill, com a derivat de tres i que pot indicar la típica forca de tres pues.

El Turp
Al mig de l’embassament d’Oliana, a l’esquerre, s’alça el pic del Turp, el qual abriga la misteriosa vall de Lluc, tan petita i reclosa que no té cap resta d’habitacles, com si hagués estat un lloc de reclusió de deportats en temps molt llunyans. El pic del Turp s’eleva tan amunt i en punxa que sembla la figura d’un torb, que s’aixeca de la terra cap al cel tot estrenyent-se més i més. La seva silueta, que recorda aquest fenomen atmosfèric, s’accentua si es contempla des de les terres del Solsonès i fins de l’Urgell i la Segarra.

Coll Piquer
A la part alta del poble de Nargó, a seques, sense el Coll de, com diuen els seus vilatans, l’altre Coll Piquer ens reserva més d’una sorpresa. Primer una penya alta, quadrada, inclinada que sembla un autèntic monument dedicat a un gran gegant, el qual sembla desplaçar-se amb una roca a l’espatlla, que aguanta amb el seu braç rabassut. Es nota que el braç esquerre s’ha desprès de la penya amb el pas del temps. Més enllà ens topem amb un conjunt de roques disperses, de rares figures, que són el Piquer, pròpiament dit, l’indret on es picava, o sigui, la pedrera, de la mateixa manera que joquer vol dir allà on s’ajoquen les gallines.

Roca Narieda
És la muntanya més emblemàtica de la vall d’Organyà, situada el peu del Segre entre Fígols i Coll de Nargó. És una meta obligada dels escaladors per les seves parets tan verticals i llises. En una de les seves parets, a mig aire, abriga una estranya concavitat, a més d’una altra molt més petitona. Té la forma d’una flama, acabada en punxa per dalt i per baix. El seu origen geològic és molt misteriós, com si fos el testimoni d’una explosió poderosa que des de dintre les entranyes hagués partit la serra per deixar passar el Segre. El seu entorn, a la posta del sol, presenta una aurèola de foc fulgent, com un possible efecte d’aquell esclat d’energia que hauria fos la mateixa pedra tot deixant la paret llisa i fina de dalt a baix. El nom de la Roca Narieda deriva clarament del mot hebreu nar, que significa al peu de la lletra flama, torxa o lluminària, que és el tret característic que els antics moradors de la vall van descobrir en aquesta muntanya. En aquest cas, cal recordar que una de les llengües més antigues del nostre país era l’iber i que aquest nom és pràcticament igual que dir hebreu, de tal manera que del país hebreu se n’hauria de dir Hibèria.

Nargó
El nom d’aquest poble també és possiblement iber o hebreu. A Coll Piquer, des de la llunyania podem contemplar un borrot que sembla el dit gros de la mà, com traient el cap per la part alta de la muntanya de Nargó. El nom de Nargó seria aquest dit tan xocant, expressat en la llengua ibera, hebrea o aramea del país, que tot seria el mateix.

Per llegir aquest estiu: ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana.

El català no ve del llatí

17. Si hem de fer cas de la posició oficial, tots els pastors dels Pirineus, de la Meseta, dels Alps... s’haurien posat a parlar en llatí en un moment o altre: Faciendus est caseus a nobis, hem de fer el formatge. Això resultat hilarant. Després, per un procés de ràpida transformació, pocs segles abans de l’any 1000 ja s’hauria passat del llatí recentment après a les versions romàniques: la castellana (tenemos que hacer el queso), la francesa (il fout que nous faisions le fromage), la catalana (ens cal fer el formatge)... Els filòlegs per fer entendre aquest pas impossible, es treuen de la mànega el “llatí vulgar”. Aquest hauria fet de pont. Però, algú sap què era el llatí vulgar si ningú l’escrivia? On són els seus llibres? Algú té cintes o casettes de com parlaven la gent de l’Imperi romà?

18. El més probable és que els pastors de la Meseta castellana van continuar dient queso després dels romans, igual com ho havien fet abans, i el mateix els demés dient formatge o fromage. I, malgrat que queso s’assemblés molt al llatí caseus, tot venia del popular atuell cazo en el qual es congriava la llet, com ho indica el català formatge: allò que pren la forma del recipient. Vet aquí una paraula catalana nova de socarrel que no depenia del llatí ni del castellà i que compartia amb la parla occitana de l’altra banda dels Pirineus fins que per influència del francès del nord es corrompria en fromage. Difícil de saber qui va inventar el formatge, si els castellans amb queso o els catalans amb formatge.

19. El més espetarrant de tot plegat és que segurament ni Ciceró no parlava en llatí amb la seva esposa, ni Cèsar. Ho farien en algun dialecte del Laci o d’Itàlia, que tothom entenia bé. Ni crec que aquell general s’adrecés en llatí als seus soldats quan els arengava abans d’entrar en combat contra els
els celtes de la Gàl.lia. Penso que no l’haurien entès. Una altra cosa és que després ell consignés en la seva llibreta en llatí elegant allò que els havia dit, perquè el llatí sí que li era una llengua imprescindible per a escriure, d’acord amb l’educació que havia rebut des de petit com a ciutadà de l’Imperi romà. A l’alta edat medieval, segles IX-XII, tot s’escrivia en llatí i ens han arribat sermons eloqüents de sant Bernat, sant Francesc, sant Antoni de Pàdua, sant Bonavenura i d’altres escrits en llatí, però, en quina llengua els van predicar? Doncs, la majoria dels casos en una altra, la del poble perquè en llatí no els haurien entès pas. Aquest símil també fóra vàlid per al temps de l’Imperi romà, encara que no sé si també per als sermons de sant Ambròs que predicava en plena ciutat de Roma i que van convertir sant Agustí, que anava a escoltar-lo per sortir dels seus dubtes. Potser sí que en la Roma cristiana es predicava en llatí i tothom l’entenia, però així i tot això no voldria dir pas que a casa i a la feina la gent parlés veritablement en llatí i no pas en algun dialecte italià. Una cosa així va passar a casa nostra i està passant en molts països del Tercer Món o d’altres de molt a prop, com al país valencià. Es predica en la llengua oficial, peró la gent parla la seva.