lunes, 29 de septiembre de 2008

El català no ve del llatí

20. Es compten unes quantes llengües romàniques: italià, francès, castellà, català-valencià-balear, galaico-portuguès, retorromànic a Suïsa, occità, sard, romanès... Llevat del romanès, tots van aparèixer a la part occidental de l’Imperi. Els filòlegs cerquen els motius i en troben, però no resisteixen les objeccions a fer. Per què no en van aparèixer llengües romàniques a l'imperi oriental, capital Bizanci, que durà fins al s. XV? Diran que allí la llengua culta era el grec i els romans necessitaven traductors del llatí.Dons, aleshores per`què no hi van sorgir llengües hel·lèniques? Ni una. Tampoc a la terra de Jesús no s'hi consolidà ni el lla´ti ni el grec, on es parlaven l’hebreu, llatí i grec segons l’INRI de la creu. Diuen que el llatí no va tenir temps de consolidar-se a tot el nord d’Àfrica per causa de les invasions, ni a Anglaterra. Es podria pensar que on en van néixer era per la semblança de la llengua del país amb la llatina, sinó fos perquè encara no s’han pogut desxifrar les inscripcions ibèriques, una tasca urgent que el nostre jovent estudiós hauria d’intentar fer ni que fos amb l’ajut dels ordinadors. És molt lamentable que a aquestes altures encara no sapiguem què diuen tantes inscripcions ibèriques.
21. A la toponímia del país, que guarda memòria de totes les llengües que s’hi han parlat en el passat, només hi he trobat aquestes llengües: el català (o si se’n vol dir llatí) en la major part dels noms, el basc en alguns (la font del Biscarri de Sallent, per exemple, Duàrria, potser Sarri...) i també l’hebreu, com la masia del Saït, que segons el diccionari vol dir bou ajagut (de pedra), Dac, que vol dir peix (la muntanya)...

22. Les llengües són molt antigues, impossible saber quan van néixer. La llengua té una arquitectura, una estructura, és un cos artificial. Les llengües mares, com fóra la llatina, no poden haver sorgit per generació espontània. Algú les havia d’inventar i ensenyar a parlar. La Bíblia diu que al principi nomès se’n parlava una arreu del món; segons els jueus, l’hebreu. Després es van assignar una llengua i un país per a cada poble descendent de Noè fins a arribar a 72. M’agradaria pensar que el català va ser una d’aquelles llengües afortunades i que no va néixer per derivació d’una altra, sinó de socarrel i que de les seves branques es van originar les demés llengües romàniques. Tot és molt fosc i no se sap quantes llengües hi ha al món, si tres mil o set mil, i moltes desapareixeran en el decurs del s. XXI. Amb tot, m’agradaria que el segle XXI donés la raó un dia al català Antoni de Bastero que en la seva Controvèrsia sobre l’idioma català, del segle XVIII, deia això que avui ens sembla tan ingenu: “Resolc com a més verosimíl que l’idioma català és un d’aquells que Déu Ntre. Senyor instituí després del Diluvi, i que de Déu té immediatament son primitiu principi i origen”.