El català no ve del llatí

17. Si hem de fer cas de la posició oficial, tots els pastors dels Pirineus, de la Meseta, dels Alps... s’haurien posat a parlar en llatí en un moment o altre: Faciendus est caseus a nobis, hem de fer el formatge. Això resultat hilarant. Després, per un procés de ràpida transformació, pocs segles abans de l’any 1000 ja s’hauria passat del llatí recentment après a les versions romàniques: la castellana (tenemos que hacer el queso), la francesa (il fout que nous faisions le fromage), la catalana (ens cal fer el formatge)... Els filòlegs per fer entendre aquest pas impossible, es treuen de la mànega el “llatí vulgar”. Aquest hauria fet de pont. Però, algú sap què era el llatí vulgar si ningú l’escrivia? On són els seus llibres? Algú té cintes o casettes de com parlaven la gent de l’Imperi romà?

18. El més probable és que els pastors de la Meseta castellana van continuar dient queso després dels romans, igual com ho havien fet abans, i el mateix els demés dient formatge o fromage. I, malgrat que queso s’assemblés molt al llatí caseus, tot venia del popular atuell cazo en el qual es congriava la llet, com ho indica el català formatge: allò que pren la forma del recipient. Vet aquí una paraula catalana nova de socarrel que no depenia del llatí ni del castellà i que compartia amb la parla occitana de l’altra banda dels Pirineus fins que per influència del francès del nord es corrompria en fromage. Difícil de saber qui va inventar el formatge, si els castellans amb queso o els catalans amb formatge.

19. El més espetarrant de tot plegat és que segurament ni Ciceró no parlava en llatí amb la seva esposa, ni Cèsar. Ho farien en algun dialecte del Laci o d’Itàlia, que tothom entenia bé. Ni crec que aquell general s’adrecés en llatí als seus soldats quan els arengava abans d’entrar en combat contra els
els celtes de la Gàl.lia. Penso que no l’haurien entès. Una altra cosa és que després ell consignés en la seva llibreta en llatí elegant allò que els havia dit, perquè el llatí sí que li era una llengua imprescindible per a escriure, d’acord amb l’educació que havia rebut des de petit com a ciutadà de l’Imperi romà. A l’alta edat medieval, segles IX-XII, tot s’escrivia en llatí i ens han arribat sermons eloqüents de sant Bernat, sant Francesc, sant Antoni de Pàdua, sant Bonavenura i d’altres escrits en llatí, però, en quina llengua els van predicar? Doncs, la majoria dels casos en una altra, la del poble perquè en llatí no els haurien entès pas. Aquest símil també fóra vàlid per al temps de l’Imperi romà, encara que no sé si també per als sermons de sant Ambròs que predicava en plena ciutat de Roma i que van convertir sant Agustí, que anava a escoltar-lo per sortir dels seus dubtes. Potser sí que en la Roma cristiana es predicava en llatí i tothom l’entenia, però així i tot això no voldria dir pas que a casa i a la feina la gent parlés veritablement en llatí i no pas en algun dialecte italià. Una cosa així va passar a casa nostra i està passant en molts països del Tercer Món o d’altres de molt a prop, com al país valencià. Es predica en la llengua oficial, peró la gent parla la seva.