24. El gallec tampoc no ve del llatí
Així com el català no ve del llatí, és molt natural que passi el mateix amb les demés llengües mal anomenades romàniques, com s’encarrega de demostrar-ho de forma contundent i alhora magistral una web gallega, Galicia Irredenta, pel que fa al seu dolç idioma. Els romans van declarar la guerra a Galícia l’any 29 aC i van trigar dècades a sotmetre-la tota, tant estimaven els gallecs la seva llengua i la seva independència! Finalment, l’administració romana va disposar de 343 anys per llatinitzar-los, si és que tal cosa entrava en els seus plans. Però, d’altra feina tenien els romans que muntar escoles per ensenyar el llatí als camperols gallecs. La llengua gallega s’hauria limitat a incorporar uns quants neologismes llatins, com passa amb totes les llengües vernacles del món quan es veuen involucrades en una administració estrangera. Com argumenta l’autor de la web, el gallec es va haver d’enfrontar amb un perill molt més greu que no pas el dels romans, degut a la política annexionista iniciada pels Reis Catòlics que duraria cinc llargs segles, amb decrets que imposaven l’obligació expressa d’aprendre el castellà a les escoles. Així i tot, algú gosaria afirmar que el gallec es va perdre? Ca, barrets! Es va anar transmetent per tradició oral sense cap problema fins al punt que avui és una de les llengües oficials de la península. Realment, no s’entén que haguem estat tan summament babaus durant tants anys per admetre un disbarat d’aquest calibre i encara s’entén menys que després de l’argumentació de Galicia Irredenta, que ja fa tant temps que és a Internet, encara no haguem sortit d’aquest ensopiment intel•lectual tan deplorable. Si , malgrat tot, algú no vol baixar del burro, que no llegeixi pas l'article de Galicia Irredenta:
http://es.geocities.com/kallaikoi/01.htm
martes, 5 de mayo de 2009
martes, 13 de enero de 2009
El català no ve del llatí
23. A propòsti d'Athanàgia, sis hidrònims catalans d'abans de Crist.
Penso que cada cop es parlarà més d’Athanàgia, la ciutat ibèrica desapareguda que aviat hauria de reaparèixer. Queda clar que es trobava a Sanaüja en un indret que encara està nu d’edificis. El que oculta podria ser imponent, transcendental i sorprenent per molts aspectes. Catalunya està necessitada d'una troballa d'aquesta mena. A l’haver estat Athanàgia una ciutat culta, s’hi podrien trobar moltes inscripcions ibèriques i en altres llengües, com el grec, que farien possible a la fi el desxiframent tan anhelat de l’idioma iber, que és el gran problema que impedeix conèixer les arrels fondes del nostre país i adonar-nos que el català ja existia com a llengua pròpia i vernacla en aquells segles anteriors a la invasió romana, com no pot ser de cap més manera. Vegem-ho.
Els ilergets eren la principal tribu de Catalunya, junt amb els lacetans del Solsonès i de tota la falda pirinenca. I no sols això, també ho eren de la tota la Península. Abans de Crist no hi havia cap gran ciutat: Madrid, Tarragona, Barcelona, Saragossa... eren petits poblats de no res, exceptuant algunes colònies costeres, com Cadis. Calculen que Numància tenia només uns 3000 habitants. Doncs, bé, Athanàgia era la principal capital dels ilergets, que en tenien dues. Una era Ilerda, avui Lleida, capital dels ILER-detes, i l’altra era Athanàgia, capital dels suposats athana-GETS. De la confederació d’aquelles dues ciutats es formà un poble poderós, amb aquest epònim: ILER-GET, que abraçava tot el sud de Catalunya, la Catalunya Nova, en contraposició a la Catalunya Vella, que corresponia a la Lacetània pirinenca, confederada amb els ausetans i altres. Aquesta doble divisió entre nord i sud, Nova i Vella, ja existia en aquells temps, de manera que Catalunya era més gran que no pas avui, ja que els ilergets arribaven fins al riu Cinca. No és casual, doncs, que a la Franja de Ponent encara avui s’hi parli el català. De fet, eren iler-gets, de parla catalana com tots els catalans d'avui. El riu Cinca no volia dir resmés que la riva Cinquena, perquè feia el nombre cinc dels rius catalans; a saber, el Segre, com a riu central; la Noguera Pallaresa, de riva parella, el segon; l’Èssera, la riva Tercera o Tèrcera; la Noguera Rivagorçana, la riva Quartana, de quatre, com encara avui es diu kôtre en alguns indrets; el Cinca, la Cinquena, i encara l’Isàvena, que seria la riva Sisena. Aquests noms fluvials, purs hidrònims, tan arcaics, més o menys transformats per alguna metàtesi pel pas dels segles, no poden ser evidentment de dates posteriors a l’Imperi romà, sinó moltíssim més antics. Corresponen a un català arcaic, fossilitzat en aquests hidrònims, però, al cap i a la fi, català. Són prerromans i, no obstant això, catalans del tot. Aquest hauria de ser un argument definitiu per a tots els els homes de bona voluntat de cara a la teoria que el català és i ha de ser anterior als romans. I no passa res, que la veritat és bona per a tothom i d'una manera especial ho serà per a la filologia i per al nostre damnat país. Visca Catalunya prerromànica!
I, certament, Athanàgia ( o Atanagrum o Atanagria o Atanàgia o fins i tot Athanaugia, que també així la trobarem escrita en un document perdut dels arxius de Madrid, segons es pot comprovar a Internet, i que ens demostra que la ciutat ibèrica tants segles perduda corresponia al peu de la lletra a l’actual Sanaüja)..., la capital del Llobregós era molt més important que la del Segre, aleshores. Ho digué un historiador italià, Nicola Feliciani, l’any 1907, en un estudi de la Batalla de Cisis, o sigui, La Battaglia di Cisis, on ens diu : Athanagia fu certo la più importante città degli Ilergeti nel III seculo av. Chr , essendo “caput eius populi” secondo Livio. I diu que de cap manera no podia ser Ilerda, que segons ell ja existia molt abans de la destrucció del setge d’Athanàgia, any 218 aC., per bé que la qualifica de parvula, petita, segons el testimoni del poeta Ausoni. D’aquesta manera queda resolta la gran polèmica que sempre ha turmentat els investigadors d’Atnahàgia. Com era possible que els ilergets tinguessin dues capitals, l’una Ilerda i l’altra Athanàgia? No havien atinat que es tractava de la confederació de dos pobles i aleshores la majoria donaven per cert que Ilerda s’hauria anomenat Athanàgia i després Ilerda.
Penso que cada cop es parlarà més d’Athanàgia, la ciutat ibèrica desapareguda que aviat hauria de reaparèixer. Queda clar que es trobava a Sanaüja en un indret que encara està nu d’edificis. El que oculta podria ser imponent, transcendental i sorprenent per molts aspectes. Catalunya està necessitada d'una troballa d'aquesta mena. A l’haver estat Athanàgia una ciutat culta, s’hi podrien trobar moltes inscripcions ibèriques i en altres llengües, com el grec, que farien possible a la fi el desxiframent tan anhelat de l’idioma iber, que és el gran problema que impedeix conèixer les arrels fondes del nostre país i adonar-nos que el català ja existia com a llengua pròpia i vernacla en aquells segles anteriors a la invasió romana, com no pot ser de cap més manera. Vegem-ho.
Els ilergets eren la principal tribu de Catalunya, junt amb els lacetans del Solsonès i de tota la falda pirinenca. I no sols això, també ho eren de la tota la Península. Abans de Crist no hi havia cap gran ciutat: Madrid, Tarragona, Barcelona, Saragossa... eren petits poblats de no res, exceptuant algunes colònies costeres, com Cadis. Calculen que Numància tenia només uns 3000 habitants. Doncs, bé, Athanàgia era la principal capital dels ilergets, que en tenien dues. Una era Ilerda, avui Lleida, capital dels ILER-detes, i l’altra era Athanàgia, capital dels suposats athana-GETS. De la confederació d’aquelles dues ciutats es formà un poble poderós, amb aquest epònim: ILER-GET, que abraçava tot el sud de Catalunya, la Catalunya Nova, en contraposició a la Catalunya Vella, que corresponia a la Lacetània pirinenca, confederada amb els ausetans i altres. Aquesta doble divisió entre nord i sud, Nova i Vella, ja existia en aquells temps, de manera que Catalunya era més gran que no pas avui, ja que els ilergets arribaven fins al riu Cinca. No és casual, doncs, que a la Franja de Ponent encara avui s’hi parli el català. De fet, eren iler-gets, de parla catalana com tots els catalans d'avui. El riu Cinca no volia dir resmés que la riva Cinquena, perquè feia el nombre cinc dels rius catalans; a saber, el Segre, com a riu central; la Noguera Pallaresa, de riva parella, el segon; l’Èssera, la riva Tercera o Tèrcera; la Noguera Rivagorçana, la riva Quartana, de quatre, com encara avui es diu kôtre en alguns indrets; el Cinca, la Cinquena, i encara l’Isàvena, que seria la riva Sisena. Aquests noms fluvials, purs hidrònims, tan arcaics, més o menys transformats per alguna metàtesi pel pas dels segles, no poden ser evidentment de dates posteriors a l’Imperi romà, sinó moltíssim més antics. Corresponen a un català arcaic, fossilitzat en aquests hidrònims, però, al cap i a la fi, català. Són prerromans i, no obstant això, catalans del tot. Aquest hauria de ser un argument definitiu per a tots els els homes de bona voluntat de cara a la teoria que el català és i ha de ser anterior als romans. I no passa res, que la veritat és bona per a tothom i d'una manera especial ho serà per a la filologia i per al nostre damnat país. Visca Catalunya prerromànica!
I, certament, Athanàgia ( o Atanagrum o Atanagria o Atanàgia o fins i tot Athanaugia, que també així la trobarem escrita en un document perdut dels arxius de Madrid, segons es pot comprovar a Internet, i que ens demostra que la ciutat ibèrica tants segles perduda corresponia al peu de la lletra a l’actual Sanaüja)..., la capital del Llobregós era molt més important que la del Segre, aleshores. Ho digué un historiador italià, Nicola Feliciani, l’any 1907, en un estudi de la Batalla de Cisis, o sigui, La Battaglia di Cisis, on ens diu : Athanagia fu certo la più importante città degli Ilergeti nel III seculo av. Chr , essendo “caput eius populi” secondo Livio. I diu que de cap manera no podia ser Ilerda, que segons ell ja existia molt abans de la destrucció del setge d’Athanàgia, any 218 aC., per bé que la qualifica de parvula, petita, segons el testimoni del poeta Ausoni. D’aquesta manera queda resolta la gran polèmica que sempre ha turmentat els investigadors d’Atnahàgia. Com era possible que els ilergets tinguessin dues capitals, l’una Ilerda i l’altra Athanàgia? No havien atinat que es tractava de la confederació de dos pobles i aleshores la majoria donaven per cert que Ilerda s’hauria anomenat Athanàgia i després Ilerda.
lunes, 29 de septiembre de 2008
El català no ve del llatí
20. Es compten unes quantes llengües romàniques: italià, francès, castellà, català-valencià-balear, galaico-portuguès, retorromànic a Suïsa, occità, sard, romanès... Llevat del romanès, tots van aparèixer a la part occidental de l’Imperi. Els filòlegs cerquen els motius i en troben, però no resisteixen les objeccions a fer. Per què no en van aparèixer llengües romàniques a l'imperi oriental, capital Bizanci, que durà fins al s. XV? Diran que allí la llengua culta era el grec i els romans necessitaven traductors del llatí.Dons, aleshores per`què no hi van sorgir llengües hel·lèniques? Ni una. Tampoc a la terra de Jesús no s'hi consolidà ni el lla´ti ni el grec, on es parlaven l’hebreu, llatí i grec segons l’INRI de la creu. Diuen que el llatí no va tenir temps de consolidar-se a tot el nord d’Àfrica per causa de les invasions, ni a Anglaterra. Es podria pensar que on en van néixer era per la semblança de la llengua del país amb la llatina, sinó fos perquè encara no s’han pogut desxifrar les inscripcions ibèriques, una tasca urgent que el nostre jovent estudiós hauria d’intentar fer ni que fos amb l’ajut dels ordinadors. És molt lamentable que a aquestes altures encara no sapiguem què diuen tantes inscripcions ibèriques.
21. A la toponímia del país, que guarda memòria de totes les llengües que s’hi han parlat en el passat, només hi he trobat aquestes llengües: el català (o si se’n vol dir llatí) en la major part dels noms, el basc en alguns (la font del Biscarri de Sallent, per exemple, Duàrria, potser Sarri...) i també l’hebreu, com la masia del Saït, que segons el diccionari vol dir bou ajagut (de pedra), Dac, que vol dir peix (la muntanya)...
22. Les llengües són molt antigues, impossible saber quan van néixer. La llengua té una arquitectura, una estructura, és un cos artificial. Les llengües mares, com fóra la llatina, no poden haver sorgit per generació espontània. Algú les havia d’inventar i ensenyar a parlar. La Bíblia diu que al principi nomès se’n parlava una arreu del món; segons els jueus, l’hebreu. Després es van assignar una llengua i un país per a cada poble descendent de Noè fins a arribar a 72. M’agradaria pensar que el català va ser una d’aquelles llengües afortunades i que no va néixer per derivació d’una altra, sinó de socarrel i que de les seves branques es van originar les demés llengües romàniques. Tot és molt fosc i no se sap quantes llengües hi ha al món, si tres mil o set mil, i moltes desapareixeran en el decurs del s. XXI. Amb tot, m’agradaria que el segle XXI donés la raó un dia al català Antoni de Bastero que en la seva Controvèrsia sobre l’idioma català, del segle XVIII, deia això que avui ens sembla tan ingenu: “Resolc com a més verosimíl que l’idioma català és un d’aquells que Déu Ntre. Senyor instituí després del Diluvi, i que de Déu té immediatament son primitiu principi i origen”.
21. A la toponímia del país, que guarda memòria de totes les llengües que s’hi han parlat en el passat, només hi he trobat aquestes llengües: el català (o si se’n vol dir llatí) en la major part dels noms, el basc en alguns (la font del Biscarri de Sallent, per exemple, Duàrria, potser Sarri...) i també l’hebreu, com la masia del Saït, que segons el diccionari vol dir bou ajagut (de pedra), Dac, que vol dir peix (la muntanya)...
22. Les llengües són molt antigues, impossible saber quan van néixer. La llengua té una arquitectura, una estructura, és un cos artificial. Les llengües mares, com fóra la llatina, no poden haver sorgit per generació espontània. Algú les havia d’inventar i ensenyar a parlar. La Bíblia diu que al principi nomès se’n parlava una arreu del món; segons els jueus, l’hebreu. Després es van assignar una llengua i un país per a cada poble descendent de Noè fins a arribar a 72. M’agradaria pensar que el català va ser una d’aquelles llengües afortunades i que no va néixer per derivació d’una altra, sinó de socarrel i que de les seves branques es van originar les demés llengües romàniques. Tot és molt fosc i no se sap quantes llengües hi ha al món, si tres mil o set mil, i moltes desapareixeran en el decurs del s. XXI. Amb tot, m’agradaria que el segle XXI donés la raó un dia al català Antoni de Bastero que en la seva Controvèrsia sobre l’idioma català, del segle XVIII, deia això que avui ens sembla tan ingenu: “Resolc com a més verosimíl que l’idioma català és un d’aquells que Déu Ntre. Senyor instituí després del Diluvi, i que de Déu té immediatament son primitiu principi i origen”.
martes, 15 de julio de 2008
Toponímia secreta: Organyà i entorns
Organyà
Quina estampa més preciosa no és contemplar la vila d’Organyà enmig de la vall pirinenca! El campanar mil•lenari aplega entorn seu les cases del poble, com un pastor les ovelles del ramat. El Segre, impetuós i brau, viu aquí la seva joventut, abans que li sobrevinguin els maldecaps de la vida: embassaments, canals, clavegueres pudenques... Organyà contempla des de fa segles el pas de les multituds, com quan hi passà Anníbal i la seva corrua de soldats i elefants, camí de Roma. Així ho vol la tradició, i així és el Segre, el riu que cal seguir per travessar el Pirineu, del llatí sequere, seguir. O tal volta el riu segre-gat, tallat a trossos, per obrir un pas d’Europa cap a Espanya a través dels seus congostos, el més espectacular dels quals és sens dubte el que travessa el Segre amb gran remor d’aigües abans d’assolir la vall d’Organyà i que donarà nom a la seva capital: l’Organyà. De l’arrel onomotopeica org-, la qual ens evoca el so del pas de l’aire per la gorja humana, com també pels tubs estrets de l’orgue, tanmateix el més perfecte dels instruments musicals. I del sufix arcaic –anyà, que servia per donar entitat i força a un substantiu i que trobem en innombrables topònims del país: Frontanyà (front, tossal), Guilanyà (àguila), Montanyà (mont), l’empordanès Alabanyà... Antigament deuria fer –anyar i, per tant, Org-anyar.
Cabó
La preciosa vall s’estén llargament vers ponent a través del riu de Cabó, un poble petit que evoca els temps medievals d’Arnaldeta de Caboet i que va immortalitzar el gran Esteve Albert amb la composició d’una obra teatral a l’aire lliure sobre la famosa dama del comtat d’Urgell. La vall de Cabó evoca també la seva munió de dòlmens, tirats a terra al seu dia pels primers cristians i reconstruïts avui per dos paisans de la vall, que n’han esdevingut especialistes. Doncs, bé, a l’altura del poble de Cabó, a la banda esquerra del riu, una gran penya dalt la serra simula amb traços rectilinis el perfil d’un cap o d’un puny, que és el Cabó, de cap, que dóna nom al poble i a la vall de Cabó. Els antics documents en diuen, d’aquest poble, Caboet i, per la figura que representa la penya, sembla clar que es referien a la forma que els artesans, fusters i picapedrers donaven al final d’una extremitat, ja fos el braç d’una cadira, la biga d’una casa, etc. Era el cabó, mot molt apropiat que tanmateix encara avui es podria rescatar, de la mateixa arrel i significat que el verb acabar.
Fígols
A l’altra banda, una vall més petita tributa també a la gran vall d’Organyà, en la qual hi ha el poble de Fígols. Hi podem contemplar una renglera de turonets que la travessen pel mig. Tots tenen la mateixa forma, acabats en punxa i recargolats. Realment recorden el fruit de la figuera, però en realitat tot es tracta de figures, de l’arrel fig. La figuera és una figura per la forma tan capriciosa de la seva fulla, la qual sembla retallada a cops d’estisora, com quan es talla un paper doblegat pel mig i en surt una figura simètrica. El poble de Fígols sembla un poble de petites figures de pessebre al costat de gegants que, com el Narieda, la muntanya d’Ares i Santa Fe, envolten la prodigiosa vall. Són els fígols, que amb les seves punxes afilades semblen purificar l’aire, ionitzar-lo, amb misterioses energies que emanen de la terra i que el converteixen en un poble ideal d’estiueig, com ho és, amb les seves fondes, la piscina, el paisatge i la pau que s’hi respira.
La vall d’Alinyà
Enfilant el pont d’Espia, entrem a aquesta vall plena d’encís i flaires d’antigor. A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839 li van posar Helinniano, en llatí, que de poc ens serveix per aclarir el topònim, ja que l’escrivà de torn l’únic que pretenia era acomodar-lo a la prosòdia llatina, convertida en la llengua eclesiàstica després de la desfeta de l’Imperi Romà. Els antics dels antics van adonar-se d’un tret rellevant d’aquesta vall, com seria la renglera de tres penyes pintoresques, col•locades de nord a sud al bell mig de la vall, visibles de Nargó estant. No poques vegades els noms de lloc representen objectes de la vida quotidiana que la imaginació popular ha vist figurats en les formes capricioses de les muntanyes o les roques. Aquí la gent, en aquest reng de tres pics desiguals, hi va veure ni més ni menys que un cetrill, d’aquells que ja llavors servien per amanir la vianda. Alinyà, doncs, seria la vall del Cetrill i, per això, el seu nom coincideix estranyament amb el verb castellà aliñar, que vol dir amanir. El pic més gran simbolitza l’ansa del cetrill, el del mig el broc gros i el més prim el broc que raja. Fixem-nos que el mot català cetrill ja conté trill, com a derivat de tres i que pot indicar la típica forca de tres pues.
El Turp
Al mig de l’embassament d’Oliana, a l’esquerre, s’alça el pic del Turp, el qual abriga la misteriosa vall de Lluc, tan petita i reclosa que no té cap resta d’habitacles, com si hagués estat un lloc de reclusió de deportats en temps molt llunyans. El pic del Turp s’eleva tan amunt i en punxa que sembla la figura d’un torb, que s’aixeca de la terra cap al cel tot estrenyent-se més i més. La seva silueta, que recorda aquest fenomen atmosfèric, s’accentua si es contempla des de les terres del Solsonès i fins de l’Urgell i la Segarra.
Coll Piquer
A la part alta del poble de Nargó, a seques, sense el Coll de, com diuen els seus vilatans, l’altre Coll Piquer ens reserva més d’una sorpresa. Primer una penya alta, quadrada, inclinada que sembla un autèntic monument dedicat a un gran gegant, el qual sembla desplaçar-se amb una roca a l’espatlla, que aguanta amb el seu braç rabassut. Es nota que el braç esquerre s’ha desprès de la penya amb el pas del temps. Més enllà ens topem amb un conjunt de roques disperses, de rares figures, que són el Piquer, pròpiament dit, l’indret on es picava, o sigui, la pedrera, de la mateixa manera que joquer vol dir allà on s’ajoquen les gallines.
Roca Narieda
És la muntanya més emblemàtica de la vall d’Organyà, situada el peu del Segre entre Fígols i Coll de Nargó. És una meta obligada dels escaladors per les seves parets tan verticals i llises. En una de les seves parets, a mig aire, abriga una estranya concavitat, a més d’una altra molt més petitona. Té la forma d’una flama, acabada en punxa per dalt i per baix. El seu origen geològic és molt misteriós, com si fos el testimoni d’una explosió poderosa que des de dintre les entranyes hagués partit la serra per deixar passar el Segre. El seu entorn, a la posta del sol, presenta una aurèola de foc fulgent, com un possible efecte d’aquell esclat d’energia que hauria fos la mateixa pedra tot deixant la paret llisa i fina de dalt a baix. El nom de la Roca Narieda deriva clarament del mot hebreu nar, que significa al peu de la lletra flama, torxa o lluminària, que és el tret característic que els antics moradors de la vall van descobrir en aquesta muntanya. En aquest cas, cal recordar que una de les llengües més antigues del nostre país era l’iber i que aquest nom és pràcticament igual que dir hebreu, de tal manera que del país hebreu se n’hauria de dir Hibèria.
Nargó
El nom d’aquest poble també és possiblement iber o hebreu. A Coll Piquer, des de la llunyania podem contemplar un borrot que sembla el dit gros de la mà, com traient el cap per la part alta de la muntanya de Nargó. El nom de Nargó seria aquest dit tan xocant, expressat en la llengua ibera, hebrea o aramea del país, que tot seria el mateix.
Per llegir aquest estiu: ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana.
Quina estampa més preciosa no és contemplar la vila d’Organyà enmig de la vall pirinenca! El campanar mil•lenari aplega entorn seu les cases del poble, com un pastor les ovelles del ramat. El Segre, impetuós i brau, viu aquí la seva joventut, abans que li sobrevinguin els maldecaps de la vida: embassaments, canals, clavegueres pudenques... Organyà contempla des de fa segles el pas de les multituds, com quan hi passà Anníbal i la seva corrua de soldats i elefants, camí de Roma. Així ho vol la tradició, i així és el Segre, el riu que cal seguir per travessar el Pirineu, del llatí sequere, seguir. O tal volta el riu segre-gat, tallat a trossos, per obrir un pas d’Europa cap a Espanya a través dels seus congostos, el més espectacular dels quals és sens dubte el que travessa el Segre amb gran remor d’aigües abans d’assolir la vall d’Organyà i que donarà nom a la seva capital: l’Organyà. De l’arrel onomotopeica org-, la qual ens evoca el so del pas de l’aire per la gorja humana, com també pels tubs estrets de l’orgue, tanmateix el més perfecte dels instruments musicals. I del sufix arcaic –anyà, que servia per donar entitat i força a un substantiu i que trobem en innombrables topònims del país: Frontanyà (front, tossal), Guilanyà (àguila), Montanyà (mont), l’empordanès Alabanyà... Antigament deuria fer –anyar i, per tant, Org-anyar.
Cabó
La preciosa vall s’estén llargament vers ponent a través del riu de Cabó, un poble petit que evoca els temps medievals d’Arnaldeta de Caboet i que va immortalitzar el gran Esteve Albert amb la composició d’una obra teatral a l’aire lliure sobre la famosa dama del comtat d’Urgell. La vall de Cabó evoca també la seva munió de dòlmens, tirats a terra al seu dia pels primers cristians i reconstruïts avui per dos paisans de la vall, que n’han esdevingut especialistes. Doncs, bé, a l’altura del poble de Cabó, a la banda esquerra del riu, una gran penya dalt la serra simula amb traços rectilinis el perfil d’un cap o d’un puny, que és el Cabó, de cap, que dóna nom al poble i a la vall de Cabó. Els antics documents en diuen, d’aquest poble, Caboet i, per la figura que representa la penya, sembla clar que es referien a la forma que els artesans, fusters i picapedrers donaven al final d’una extremitat, ja fos el braç d’una cadira, la biga d’una casa, etc. Era el cabó, mot molt apropiat que tanmateix encara avui es podria rescatar, de la mateixa arrel i significat que el verb acabar.
Fígols
A l’altra banda, una vall més petita tributa també a la gran vall d’Organyà, en la qual hi ha el poble de Fígols. Hi podem contemplar una renglera de turonets que la travessen pel mig. Tots tenen la mateixa forma, acabats en punxa i recargolats. Realment recorden el fruit de la figuera, però en realitat tot es tracta de figures, de l’arrel fig. La figuera és una figura per la forma tan capriciosa de la seva fulla, la qual sembla retallada a cops d’estisora, com quan es talla un paper doblegat pel mig i en surt una figura simètrica. El poble de Fígols sembla un poble de petites figures de pessebre al costat de gegants que, com el Narieda, la muntanya d’Ares i Santa Fe, envolten la prodigiosa vall. Són els fígols, que amb les seves punxes afilades semblen purificar l’aire, ionitzar-lo, amb misterioses energies que emanen de la terra i que el converteixen en un poble ideal d’estiueig, com ho és, amb les seves fondes, la piscina, el paisatge i la pau que s’hi respira.
La vall d’Alinyà
Enfilant el pont d’Espia, entrem a aquesta vall plena d’encís i flaires d’antigor. A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839 li van posar Helinniano, en llatí, que de poc ens serveix per aclarir el topònim, ja que l’escrivà de torn l’únic que pretenia era acomodar-lo a la prosòdia llatina, convertida en la llengua eclesiàstica després de la desfeta de l’Imperi Romà. Els antics dels antics van adonar-se d’un tret rellevant d’aquesta vall, com seria la renglera de tres penyes pintoresques, col•locades de nord a sud al bell mig de la vall, visibles de Nargó estant. No poques vegades els noms de lloc representen objectes de la vida quotidiana que la imaginació popular ha vist figurats en les formes capricioses de les muntanyes o les roques. Aquí la gent, en aquest reng de tres pics desiguals, hi va veure ni més ni menys que un cetrill, d’aquells que ja llavors servien per amanir la vianda. Alinyà, doncs, seria la vall del Cetrill i, per això, el seu nom coincideix estranyament amb el verb castellà aliñar, que vol dir amanir. El pic més gran simbolitza l’ansa del cetrill, el del mig el broc gros i el més prim el broc que raja. Fixem-nos que el mot català cetrill ja conté trill, com a derivat de tres i que pot indicar la típica forca de tres pues.
El Turp
Al mig de l’embassament d’Oliana, a l’esquerre, s’alça el pic del Turp, el qual abriga la misteriosa vall de Lluc, tan petita i reclosa que no té cap resta d’habitacles, com si hagués estat un lloc de reclusió de deportats en temps molt llunyans. El pic del Turp s’eleva tan amunt i en punxa que sembla la figura d’un torb, que s’aixeca de la terra cap al cel tot estrenyent-se més i més. La seva silueta, que recorda aquest fenomen atmosfèric, s’accentua si es contempla des de les terres del Solsonès i fins de l’Urgell i la Segarra.
Coll Piquer
A la part alta del poble de Nargó, a seques, sense el Coll de, com diuen els seus vilatans, l’altre Coll Piquer ens reserva més d’una sorpresa. Primer una penya alta, quadrada, inclinada que sembla un autèntic monument dedicat a un gran gegant, el qual sembla desplaçar-se amb una roca a l’espatlla, que aguanta amb el seu braç rabassut. Es nota que el braç esquerre s’ha desprès de la penya amb el pas del temps. Més enllà ens topem amb un conjunt de roques disperses, de rares figures, que són el Piquer, pròpiament dit, l’indret on es picava, o sigui, la pedrera, de la mateixa manera que joquer vol dir allà on s’ajoquen les gallines.
Roca Narieda
És la muntanya més emblemàtica de la vall d’Organyà, situada el peu del Segre entre Fígols i Coll de Nargó. És una meta obligada dels escaladors per les seves parets tan verticals i llises. En una de les seves parets, a mig aire, abriga una estranya concavitat, a més d’una altra molt més petitona. Té la forma d’una flama, acabada en punxa per dalt i per baix. El seu origen geològic és molt misteriós, com si fos el testimoni d’una explosió poderosa que des de dintre les entranyes hagués partit la serra per deixar passar el Segre. El seu entorn, a la posta del sol, presenta una aurèola de foc fulgent, com un possible efecte d’aquell esclat d’energia que hauria fos la mateixa pedra tot deixant la paret llisa i fina de dalt a baix. El nom de la Roca Narieda deriva clarament del mot hebreu nar, que significa al peu de la lletra flama, torxa o lluminària, que és el tret característic que els antics moradors de la vall van descobrir en aquesta muntanya. En aquest cas, cal recordar que una de les llengües més antigues del nostre país era l’iber i que aquest nom és pràcticament igual que dir hebreu, de tal manera que del país hebreu se n’hauria de dir Hibèria.
Nargó
El nom d’aquest poble també és possiblement iber o hebreu. A Coll Piquer, des de la llunyania podem contemplar un borrot que sembla el dit gros de la mà, com traient el cap per la part alta de la muntanya de Nargó. El nom de Nargó seria aquest dit tan xocant, expressat en la llengua ibera, hebrea o aramea del país, que tot seria el mateix.
Per llegir aquest estiu: ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana.
martes, 1 de julio de 2008
El català no ve del llatí
17. Si hem de fer cas de la posició oficial, tots els pastors dels Pirineus, de la Meseta, dels Alps... s’haurien posat a parlar en llatí en un moment o altre: Faciendus est caseus a nobis, hem de fer el formatge. Això resultat hilarant. Després, per un procés de ràpida transformació, pocs segles abans de l’any 1000 ja s’hauria passat del llatí recentment après a les versions romàniques: la castellana (tenemos que hacer el queso), la francesa (il fout que nous faisions le fromage), la catalana (ens cal fer el formatge)... Els filòlegs per fer entendre aquest pas impossible, es treuen de la mànega el “llatí vulgar”. Aquest hauria fet de pont. Però, algú sap què era el llatí vulgar si ningú l’escrivia? On són els seus llibres? Algú té cintes o casettes de com parlaven la gent de l’Imperi romà?
18. El més probable és que els pastors de la Meseta castellana van continuar dient queso després dels romans, igual com ho havien fet abans, i el mateix els demés dient formatge o fromage. I, malgrat que queso s’assemblés molt al llatí caseus, tot venia del popular atuell cazo en el qual es congriava la llet, com ho indica el català formatge: allò que pren la forma del recipient. Vet aquí una paraula catalana nova de socarrel que no depenia del llatí ni del castellà i que compartia amb la parla occitana de l’altra banda dels Pirineus fins que per influència del francès del nord es corrompria en fromage. Difícil de saber qui va inventar el formatge, si els castellans amb queso o els catalans amb formatge.
19. El més espetarrant de tot plegat és que segurament ni Ciceró no parlava en llatí amb la seva esposa, ni Cèsar. Ho farien en algun dialecte del Laci o d’Itàlia, que tothom entenia bé. Ni crec que aquell general s’adrecés en llatí als seus soldats quan els arengava abans d’entrar en combat contra els
els celtes de la Gàl.lia. Penso que no l’haurien entès. Una altra cosa és que després ell consignés en la seva llibreta en llatí elegant allò que els havia dit, perquè el llatí sí que li era una llengua imprescindible per a escriure, d’acord amb l’educació que havia rebut des de petit com a ciutadà de l’Imperi romà. A l’alta edat medieval, segles IX-XII, tot s’escrivia en llatí i ens han arribat sermons eloqüents de sant Bernat, sant Francesc, sant Antoni de Pàdua, sant Bonavenura i d’altres escrits en llatí, però, en quina llengua els van predicar? Doncs, la majoria dels casos en una altra, la del poble perquè en llatí no els haurien entès pas. Aquest símil també fóra vàlid per al temps de l’Imperi romà, encara que no sé si també per als sermons de sant Ambròs que predicava en plena ciutat de Roma i que van convertir sant Agustí, que anava a escoltar-lo per sortir dels seus dubtes. Potser sí que en la Roma cristiana es predicava en llatí i tothom l’entenia, però així i tot això no voldria dir pas que a casa i a la feina la gent parlés veritablement en llatí i no pas en algun dialecte italià. Una cosa així va passar a casa nostra i està passant en molts països del Tercer Món o d’altres de molt a prop, com al país valencià. Es predica en la llengua oficial, peró la gent parla la seva.
18. El més probable és que els pastors de la Meseta castellana van continuar dient queso després dels romans, igual com ho havien fet abans, i el mateix els demés dient formatge o fromage. I, malgrat que queso s’assemblés molt al llatí caseus, tot venia del popular atuell cazo en el qual es congriava la llet, com ho indica el català formatge: allò que pren la forma del recipient. Vet aquí una paraula catalana nova de socarrel que no depenia del llatí ni del castellà i que compartia amb la parla occitana de l’altra banda dels Pirineus fins que per influència del francès del nord es corrompria en fromage. Difícil de saber qui va inventar el formatge, si els castellans amb queso o els catalans amb formatge.
19. El més espetarrant de tot plegat és que segurament ni Ciceró no parlava en llatí amb la seva esposa, ni Cèsar. Ho farien en algun dialecte del Laci o d’Itàlia, que tothom entenia bé. Ni crec que aquell general s’adrecés en llatí als seus soldats quan els arengava abans d’entrar en combat contra els
els celtes de la Gàl.lia. Penso que no l’haurien entès. Una altra cosa és que després ell consignés en la seva llibreta en llatí elegant allò que els havia dit, perquè el llatí sí que li era una llengua imprescindible per a escriure, d’acord amb l’educació que havia rebut des de petit com a ciutadà de l’Imperi romà. A l’alta edat medieval, segles IX-XII, tot s’escrivia en llatí i ens han arribat sermons eloqüents de sant Bernat, sant Francesc, sant Antoni de Pàdua, sant Bonavenura i d’altres escrits en llatí, però, en quina llengua els van predicar? Doncs, la majoria dels casos en una altra, la del poble perquè en llatí no els haurien entès pas. Aquest símil també fóra vàlid per al temps de l’Imperi romà, encara que no sé si també per als sermons de sant Ambròs que predicava en plena ciutat de Roma i que van convertir sant Agustí, que anava a escoltar-lo per sortir dels seus dubtes. Potser sí que en la Roma cristiana es predicava en llatí i tothom l’entenia, però així i tot això no voldria dir pas que a casa i a la feina la gent parlés veritablement en llatí i no pas en algun dialecte italià. Una cosa així va passar a casa nostra i està passant en molts països del Tercer Món o d’altres de molt a prop, com al país valencià. Es predica en la llengua oficial, peró la gent parla la seva.
lunes, 16 de junio de 2008
El català no ve del llatí
14. En la vella Geografia de Catalunya de Carreras Candi, es recull l’opinió del Dr. Berlanga, un numismàtic català, que va saber expressar molt bé la veritat: “Després dels àrabs, ressurten com per art d’encantament los antiquíssims llenguatges, ensems que decau l’ús i la qualitat del llatí, ja relegat als formulismes de la cúria i al cerimonial litúrgic. Los íbers i los celtes s’afanyen en lluir a la llum del sol les respectives parles vulgars mai extingides, sempre vives fins en lo caient de la mateixa llatinitat imposada, i amb elles ressurt lo celtíber, idioma parlat pel poble mixte del centre” (Tom II, p. 698).
15. Un antic autor gaèlic (Irlanda), defensant la grandesa de l’idioma cèltic, de passada afirmava una altra veritat històrica innegable: “Els països llatins d’Itàlia, Espanya, França i Bretanya van acceptar la llengua llatina per a l’escriptura, tan sols perquè representava en cada cas una faisó superior i més rica del seu propi llenguatge i perquè els proporcionava el maneig d’una literatura més elevada” (Courcy Atkins, El celta o gaèlic). És a dir, la gent culta escrivien en llatí perquè, a més d’estar manat per l’Imperi, era més fàcil ja que el llatí tenia una gramàtica establerta i el català, castellà i demés, no.
16. Alguns potser estaran cansats de tantes raons, però és una qüestió que hité cabuda en la nostra cultura perquè tothom haurà sentit a dir alguna vegada que el català ve del llatí. Doncs, parlem-ne, que la cosa no està gens clara. Amb la primera raó de la sèrie n’hi hauria d’haver prou, si més no, per a dubtar-ne. La repeteixo amb unes altres paraules. Mai cap imperi de la història no ha pogut imposar la seva llengua a totes les seves nacions a nivell col.loquial, encara que sí a nivell d’escriptura. Ni Alexandre el Gran amb el grec. Ni Gengis Khan, el més gran de la història coneguda. On són avui les llengües neo-gregues o mongòliques? Ni tampoc Felip II i successors, els quals com a màxim només van fer desaparèixer, per desgràcia, el guanxe de les Canàries. Ni el tzar de totes les Rússies a la Sibèria i al Caucas, ni els anglesos ni els francesos en les seves innombrables colònies no van extingir cap llengüa indígena, ni una. Tampoc els portuguesos en cap dels seus dominis, ni a Moçambic ni tan sols a la Guinea portuguesa. Per què els romans havien de ser els únics en la història capaços d’esborrar en dos o tres segles les antiquíssimes llengües dels territoris conquerits sense TV ni ràdio ni escoles? Ja ho deia un autor castellà de fa segles que intervenia en la polèmica, portat pel sentit comú: “cuando conquistaron España los romanos, el español convivió con el latín, pues era imposible se les pudiese quitar la lengua natural” (Gegorio López Madera, s. XVII).
15. Un antic autor gaèlic (Irlanda), defensant la grandesa de l’idioma cèltic, de passada afirmava una altra veritat històrica innegable: “Els països llatins d’Itàlia, Espanya, França i Bretanya van acceptar la llengua llatina per a l’escriptura, tan sols perquè representava en cada cas una faisó superior i més rica del seu propi llenguatge i perquè els proporcionava el maneig d’una literatura més elevada” (Courcy Atkins, El celta o gaèlic). És a dir, la gent culta escrivien en llatí perquè, a més d’estar manat per l’Imperi, era més fàcil ja que el llatí tenia una gramàtica establerta i el català, castellà i demés, no.
16. Alguns potser estaran cansats de tantes raons, però és una qüestió que hité cabuda en la nostra cultura perquè tothom haurà sentit a dir alguna vegada que el català ve del llatí. Doncs, parlem-ne, que la cosa no està gens clara. Amb la primera raó de la sèrie n’hi hauria d’haver prou, si més no, per a dubtar-ne. La repeteixo amb unes altres paraules. Mai cap imperi de la història no ha pogut imposar la seva llengua a totes les seves nacions a nivell col.loquial, encara que sí a nivell d’escriptura. Ni Alexandre el Gran amb el grec. Ni Gengis Khan, el més gran de la història coneguda. On són avui les llengües neo-gregues o mongòliques? Ni tampoc Felip II i successors, els quals com a màxim només van fer desaparèixer, per desgràcia, el guanxe de les Canàries. Ni el tzar de totes les Rússies a la Sibèria i al Caucas, ni els anglesos ni els francesos en les seves innombrables colònies no van extingir cap llengüa indígena, ni una. Tampoc els portuguesos en cap dels seus dominis, ni a Moçambic ni tan sols a la Guinea portuguesa. Per què els romans havien de ser els únics en la història capaços d’esborrar en dos o tres segles les antiquíssimes llengües dels territoris conquerits sense TV ni ràdio ni escoles? Ja ho deia un autor castellà de fa segles que intervenia en la polèmica, portat pel sentit comú: “cuando conquistaron España los romanos, el español convivió con el latín, pues era imposible se les pudiese quitar la lengua natural” (Gegorio López Madera, s. XVII).
martes, 6 de mayo de 2008
EL CATALÀ NO VE DEL LLATÍ
10. Encara que una gran part de mots del català semblin manllevats al llatí, no hem de córrer a dir que el català sigui fill de la llengua llatina, ja que pel mateix motiu podríem dir que és fill de la llengua italiana o francesa. Abans hem d’eliminar altres possibilitats. Per què no podrien coincidir i ser tots dos fills d’una llengua més antiga? Per què no podrien ser llengües germanes? I fins i tot, si volem treballar amb rigor científic, no podem descartar per les bones que el català no sigui més antic que el llatí i que el llatí en temps molt antics no s’hagi nodrit de molts mots catalans. Els filòlegs han partit d’una afirmació gratuïta. Si el català s’assembla al llatí, és que n’és fill.
11. Amb tot, també serà bo reconèixer que el català és molt diferent del llatí. Amb cinc cursos d’estudiar-lo al Seminari, la immensa majoria encara estàvem molt lluny de poder-lo enraonar entre nosaltres i d’expressar-nos-hi per escrit. Com és que el català ni cap llengua romànica no hagin heretat la veu passiva del llatí, a la qual eren tan afectes els romans: dicitur, videtur, moriemur...? Per què en català tenim molts mots que no són llatins i que, no obstant, són molt i molt catalans, com casa, senyor, seny, gos, canalla, país, pagès...? Aquest mots ja els farien servir la nostra gent molt abans dels romans. De quin idioma estrany serien, sinó de la mateixa llengua catalana d’abans i de després dels romans?
12. En català tenim el verb mancar, del qual es deriva man-c, man-ca: aquell que té una mà tallada. Està clar que man- vol dir mà, que en català té derivats com el diminutiu maneta, etc. Per tant, la segon aarrel –car de man-car vol dir “tallar, rompre” i la trobem al final de molts verbs: trencar, pescar, arrancar, rascar, ... (vegi’s un diccionari invers de la llengua catalana). Doncs, bé, el català sol-car voldrà dir “tallar el sòl”, llaurar la terra, però el llatí i el castellà han fer surcare i surcar. Han convertit el sòl en sur i, si no fos pel català, ja no se sabria el que volen dir des del punt de vista etimològic. Per aquesta via, es demostra que el llatí i el castellà són fills del català.
11. Amb tot, també serà bo reconèixer que el català és molt diferent del llatí. Amb cinc cursos d’estudiar-lo al Seminari, la immensa majoria encara estàvem molt lluny de poder-lo enraonar entre nosaltres i d’expressar-nos-hi per escrit. Com és que el català ni cap llengua romànica no hagin heretat la veu passiva del llatí, a la qual eren tan afectes els romans: dicitur, videtur, moriemur...? Per què en català tenim molts mots que no són llatins i que, no obstant, són molt i molt catalans, com casa, senyor, seny, gos, canalla, país, pagès...? Aquest mots ja els farien servir la nostra gent molt abans dels romans. De quin idioma estrany serien, sinó de la mateixa llengua catalana d’abans i de després dels romans?
12. En català tenim el verb mancar, del qual es deriva man-c, man-ca: aquell que té una mà tallada. Està clar que man- vol dir mà, que en català té derivats com el diminutiu maneta, etc. Per tant, la segon aarrel –car de man-car vol dir “tallar, rompre” i la trobem al final de molts verbs: trencar, pescar, arrancar, rascar, ... (vegi’s un diccionari invers de la llengua catalana). Doncs, bé, el català sol-car voldrà dir “tallar el sòl”, llaurar la terra, però el llatí i el castellà han fer surcare i surcar. Han convertit el sòl en sur i, si no fos pel català, ja no se sabria el que volen dir des del punt de vista etimològic. Per aquesta via, es demostra que el llatí i el castellà són fills del català.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)